El nou domini i el gestor de continguts WordPress.org em permetrà ser més flexible i ampliar les capacitats tècniques del blog.

El domini “culturaespolitica.com” unifica els tres blogs, en tres idiomes diferents, on he estat publicant en els darrers anys. Ara, els tres idiomes vindran classificats per tres “Categories” diferents.

Així, per llegir els pots publicats en Català hauràs d’anar a:

http://www.culturaespolitica.com/category/catala/

En Castellà a:

http://www.culturaespolitica.com/category/castellano/

En Anglès:

http://www.culturaespolitica.com/category/english/

I tots barrejats classificats per ordre de publicació a:

http://www.culturaespolitica.com/

Si estàs subscrit en aquest, et recomano ho canvies ara mateix.

Alguns dels que hem estat membres de les Comissions d’Avaluació del CoNCA hem signat el manifest que adjuntaré a continuació però, abans, voldria fer algunes reflexions de tipus personal.

Quan em van demanar formar part d’una de les comissions vaig respondre immediatament de manera positiva. Em feia il·lusió, ja que en tots el meus anys d’activitat professional mai les institucions públiques, ni a Catalunya ni a l’Estat, m’havien convocat per donar la meva opinió d’una manera “oficial”. Però, com coneixia bé el sistema, ja que col·legues meus d’Holanda, Bèlgica, Països Nòrdics o  Quebec realitzen aquesta tasca habitualment i, també, havia fet estudis sobre el funcionament dels Consells de les Arts a diferents països d’Europa, em vaig sentir capacitat i legitimitzat per fer-ho. Per tota la informació que tenia, que ja dic era molta i de fonts molt diverses, sabia que el sistema de Comissions, Jurats, etc. (conegut internacionalment com a peer assessesment) era un mètode d’avaluar la qualitat i la idoneïtat de projectes culturals i artístics contrastat, respectat i utilitzat arreu del món.

Vaig entendre que era el que em tocava, per experiència i antiguitat en la gestió artística i vaig fer tot el possible per actuar com demanen els canons. Així, vaig anteposar els meus principis personals davant qualsevol tipus d’influència, representativitat o pressió. Vaig discutir i consensuar amb els meus col·legues de comissió (per cert vaig aprendre molt parlant i discutint amb ells) i vaig valorar els projectes en funció dels meus coneixements i experiència artística, de gestió, pressupostaria i d’encaix en el context social on s’havien de desenvolupar.

Les crítiques que s’han llençat contra els jurats i el CoNCA m’han semblat totalment fora de lloc, injustificades i moltes vegades tendencioses. Per suposat les coses es podrien haver fet millor però, soc conscient que el CoNCA estava fent l’esforç per millorar-les i l’únic que necessitava era temps. Nous models de funcionament no es construeixen en un dia, s’ha de donar oportunitat als errors i al CoNCA no se li ha donat.

Segueixo pensant que avaluar la qualitat dels projectes culturals pels mateixos professionals de la cultura és la manera més efectiva de distribuir els recursos públics. Confiar en les persones, creure en la seva honestedat, imparcialitat i capacitat, és un gran pas per construir una societat vigorosa i madura. I si això no s’aconsegueix en un dia, s’haurà de fer en dos o en tres, però s’ha d’intentar. Desfer-se de les competències executives del CoNCA de la manera que s’està fent,  és creure que la nostra societat, en aquest cas representada pels professionals de la cultura, no és major d’edat per prendre decisions per ella mateixa i que no ho serà mai.

El manifest presentat pels membres de les Comissions és:

MANIFEST DELS PROFESSIONALS DEL MÓN DE LES ARTS QUE HAN FORMAT PART DE LES COMISSIONS AVALUADORES DEL CONSELL NACIONAL DE LA CULTURA I LES ARTS – Co NCA –

Veiem, escoltem, parlem, ens expressem

Els signants, persones actives en diferents àmbits culturals i artístics d’aquest país, hem format part d’alguna de les comissions avaluadores de projectes de producció, creació i recerca que han rebut ajuts del CoNCA al llarg dels tres anys de la seva existència.

Durant aquest temps hem fet un treball minuciós d’estudi, ponderació i debat, completament lliure de pressions, i ens hem trobat amb uns interlocutors tècnics competents i dedicats. A més de les nostres valoracions se’ns han demanat també opinions i crítiques sobre el procediment que, durant la breu existència de l’organisme, han estat tingudes en consideració, i que dibuixaven un horitzó de millora d’un sistema que allò que necessitava era acumular experiència.

Tenint en compte el coneixement d’altres procediments avaluatoris en institucions públiques autonòmiques i estatals de suport a la cultura, i considerant que algunes declaracions recents posaven en qüestió la solvència i la transparència del procediment de les comissions del CoNCA, i gairebé la nostra integritat professional, volem fer públic que estem orgullosos de la tasca que hem pogut fer durant aquest temps, i que lamentem profundament el més que probable buidat de contingut de la institució per a la qual hem treballat, en el sentit i continuïtat de la qual crèiem i creiem.

Homes i Dones de les comissions avaluadores del Consell Nacional de la Cultura i les Arts Co NCA.

Signen aquest document:

Mercè Alsina i Jódar

Natalia Balseriro

Maite Besora

José Manuel Berenguer

Elena Carmona Sanjúan

David Casacuberta Sevilla

Joan Casas Fuster

Isabel Castellet

Jordi Colomines

Josep Costa

Beth Escudé

Pep Fargas

Jordi Faura

Agustí Fernández

Santiago Fondevila

Mireia Font

Ester Formosa

Xavier Fort

Toni González

Antoni Jové

Lola Lizzi Andrés

Neus Miró

Âlex Mitrani

Mercè Núñez

Ramon Olive Solé

Meritxell Roda

David Santaeulària Serra

Marina Serra

Mercè Saumell Vergés

Guillem Terribas

Margarida Troguet Taull

El motiu del meu desplaçament és estudiar les oportunitats que aquesta ciutat i el Regne Unit ofereixen al desenvolupament professional. Pretenc establir contactes, recollir informació, construir ponts de col·laboració cultural, entre d’altres activitats de recerca i prospecció.

Allà estaré a disposició de qui ho sol · liciti per ajudar a desenvolupar nous horitzons en base a la internacionalització, la col · laboració i el coneixement documentat.

Seguiré informant.

Les retallades a la cultura no son una “originalitat” de Catalunya, s’estan produint a molts països d’Europa. Potser el comú denominador en els països del nord no és tant la crisi (que també) sinó l’aflorament de les polítiques culturals de la dreta neoliberal avui dominant.

Tot va començar l’any passat amb la pujada del partit conservador al govern del Regne Unit. Allí tothom coneixia molt bé com se les gasten els conservadors en matèria de cultura. Encara no queda lluny el record dels anys 80 quan, amb Margaret Thatcher al capdavant, el país va perdre el carro de les polítiques culturals públiques, liderades a Europa per la França de Jack Lang. Van necessitar vora 20 anys de govern de Toni Blair per recuperar una certa modernitat en polítiques culturals, les quals els han donat uns resultats esplèndids.

Però, aquest any a l’Arts Council England li han retallat un 30% el seu pressupost de 449,5 m£ (497,4 m€) això si, amb la condició que només afecti en un 15% als vaixells insígnia de la cultura britànica: la Royal Opera, el National Theatre o la Royal Shakespeare Company, entre d’altres. Per contra, 206 organitzacions que es beneficiaven de convenis plurianuals han vist com se’ls retiren els ajuts i, moltes, han de tancar. Tot i així, hi ha una política cultural clara al darrera per compensar, aquesta proposa que sigui la societat civil qui es faci càrrec de les retallades. En conseqüència, el Ministeri de Cultura i l’Arts Council England ja ha començat a establir mecanismes per estimular, encara més, el mecenatge cultural i la filantropia.

Però el cas més dur d’assumir és el d’Holanda. Aquí també un canvi de govern ha propiciat una retallada sense precedents. La coalició que governa en minoria formada per liberals i cristians demòcrates amb el suport de la ultradreta populista acaben d’aprovar una retallada de 200 m€. De 950 m€, el Ministeri de Cultura passa a tenir un pressupost de 750 m€. Com a Anglaterra, es respecten les grans institucions però, moltes de les mitjanes i petites organitzacions desapareixeran. La pitjor part se l’emporten les arts escèniques on l’organisme independent que concedeix les subvencions, el Fons per les Arts Escèniques, passa d’un pressupost de 64 a 27 m€.

Davant d’aquests fets, les reaccions no s’han fet esperar. Les campanyes dels sectors culturals i la ciutadania en contra es multipliquen per tot arreu. Prenen noms diversos però els continguts són tots similars: a Holanda “No Culture/No Future”, al Regne Unit “I Value the Arts”, a nivell europeu “We Are More” i a Catalunya “No Retalleu la Cultura”.

El govern de la Generalitat s'allunya del consens respecte les polítiques culturals

El nou govern de CiU es vol carregar d’un cop tot el consens per la modernització de les polítiques culturals que va representar la creació del CoNCA (Consell de les Arts de Catalunya). El que ha estat el primer organisme al sud de Europa de governança pública de la cultura, independent de les controvèrsies polítiques, pot desaparèixer després de només tres anys d’existència.

Vaig tenir l’oportunitat com a assessor de la “Plataforma de la Cultura pel Consell de les Arts” de viure molt a prop els debats i les negociacions per a que una llei acceptable sortís endavant i puc assegurar que al final del trajecte el consens era molt ampli, encara que no total. Ara, després de tres anys, i amb una arrancada difícil del CoNCA, amb clars errors encara que també encerts, és constatable que el consens en el sector de la cultura és encara major.

Com a conseqüència del profund debat que està tenint la nostra societat amb motiu de la crisis, cada dia que passa es veuen enfortits principis que avalen l’existència del CoNCA. La separació de les decisions purament culturals i artístiques de la lluita partidista i política és un d’ells. Un altre, que aquestes decisions han de ser presses d’una manera oberta i transparent per persones independents vinculades al sector de la cultura. D’altra banda, és avui clar i evident que la societat ha de participar en les decisions que li afecten i no només votant cada quatre anys. És d’alguna manera comprensible aquest posicionament del Departament de Cultura que només aporta més control i ingerència política sobre la cultura?

Ara, en realitat, tocava revisar el CoNCA, millorar el seu funcionament i dotar-lo de majors recursos i competències executives. Això era el que pensava una gran majoria del sector cultural fa només un parell de dies. La publicació de la llei Òmnibus ha llençat per la borda un procés d’evolució i modernització de les polítiques culturals modèlic en un país del sud d’Europa, fent retrocedir-nos en matèria de governança cultural trenta anys.

Poca obra va vendre Van Gogh en vida i la influència que ha tingut

Però, la llei Òmnibus porta encara una novetat molt important. Equipara al creador amb una empresa cultural i el vol fer depenent únicament de les necessitats del mercat. Així, la cultura creativa passa a ser subordinada dels mercats i la seva raó d’existir es que pugui ser convenientment transformada en mercaderia i posada a la venda en un mercat lliure, on l’única raó d’existir sigui el benefici econòmic. Per quina raó el Conseller Mascarell es precipita d’aquesta manera al descrèdit de tot el sector cultural quan aquest va aprovar el seu nomenament per què era un gestor que coneixia les seves necessitats i ambicions? Anem a esbrinar-ho.

Fer desaparèixer les competències executives del CoNCA sense cap tipus de debat només es pot explicar des de l’òptica de la supervivència d’una cultura i de personatges autoritaris amb desig de poder, que s’aprofiten d’un país encara massa tancat que dona valor a la jerarquia i promociona les persones per les seves afinitats socials i polítiques, i no pel seus mèrits. Aquest sistema està basat en el clientelisme i és un fre a la modernització d’un país i, per suposat, al de les industries culturals i el desenvolupament econòmic. Un país petit que vol obrir-se al món i internacionalitzar-se no s’ho pot permetre de cap de les maneres.

D’altra banda, assimilar la cultura únicament al mercat i al negoci és un posicionament amb major sentit en un àmbit global. Neix del neoliberalisme econòmic i és el dogma seguit per la dreta política a Europa. Les fortes retallades dels fons públics a la cultura al Regne Unit i a Holanda porten el mateix segell que les de Catalunya: els Estats i polítics neoliberals volen sortir-se’n de la responsabilitat del finançament a la creació artística i només donar suport a operacions rendibles econòmicament. Malauradament, moltes de les operacions que es puguin dur a terme en el món artístic i cultural no ho son, al menys a curt termini, encara que els seus valors intrínsecs per a la societat, l’individu i, també, l’economia, son clars en haver estat motor de desenvolupament al llarg de tota l’historia.

Campanya a Holanda contra les retallades a la cultura

El Conseller Mascarell i el govern de CiU han pres dues decisions molt importants per al futur de la cultura a Catalunya, dues decisions que trenquen els consensos bàsics que s’havien assumit en trenta anys de democràcia. Si una de les decisions respon al comportament ideològic de la dreta europea i, malauradament, ens apropen al pensament únic neoliberal majoritari actualment als governs europeus; l’altra ens allunya de tots els models de modernització de les polítiques culturals i ens fa retrocedir molts anys en qüestions relatives a un major aprofundiment en la democràcia i la participació de la ciutadania. Sens dubte, un mal començament per a un gestor que volia ser pont i afavorir el consens entre diferents pensaments polítics i sensibilitats dels sectors de la cultura de Catalunya.

Considero molt necessària  la política del nou govern de CiU en donar prioritat a la internacionalització de la cultura de Catalunya; un país sense forts lligams internacionals no pot prosperar en un món globalitzat com el que vivim. Doncs, benvinguda sigui la internacionalització. Una vegada dit això, cal posar-se a treballar per aconseguir-la.

Primer de tot, caldrà un pla. Un per la cultura en la seva globalitat i un apartat específic pel teatre i les arts escèniques. Després, organismes i persones preparades per executar-lo i, en tercer lloc, una assignació pressupostaria superior a la que ja es venia concedint per aquest fi, ja que l’interès sembla ser ara més gran. Seria una llàstima que ens quedéssim  en la retòrica engrescadora per a un país petit però amb ànsia de ser algú en el conjunt del ecosistema internacional. Poder ser visible com a país en els circuits internacionals del teatre d’Europa en igualtat de condicions amb Anglaterra, els flamencs, Holanda o França és possible però, difícil. Ells ens porten molts anys d’avantatge compartint projectes i experiències tant en la creació i la formació com la producció i distribució, i nosaltres molt em temo que parlem molt i fem poc i, massa sovint, dubtosament dirigit.

Però la responsabilitat és de tots, no només del costat públic. Cal una acció conjunta de les administracions públiques, associacions sectorials, sectors creatius i productius per definir objectius i prioritats, realitzar plans estratègics d’internacionalització i tirar-los endavant entre tots. La internacionalització és cosa de tots i tothom ha d’aportar el seu gra de sorra en la mesura de les seves possibilitats. Al teatre probablement li toca la part més complicada del procés tot i que, si d’una banda poca gent confia en el seu potencial internacional, de l’altra és un sector cultural fort i divers a Catalunya amb una bona colla d’artistes innovadors.

Penso que no hauria d’haver artista, companyia, espai de teatre, productor o institució sense el seu petit o gran projecte que li obri portes cap a una major presència a l’estranger. Projectes de tots tipus, com ja he dit moltes vegades, no es tracta de vendre bolos a l’estranger, que també, sinó cooperar, col·laborar, conèixer i compartir, idees, experiències o productes. Per la seva banda les institucions públiques han de prioritzar l’acompanyament de les persones i organitzacions perquè siguin elles que facin el procés d’obertura a l’exterior. Primer de tot, els poders públics han d’internacionalitzar als ciutadans, deixant en segon lloc altres consideracions que sovint, només van dirigides a posicionar-se políticament.

De Frederic Amat per a la campaña "NO retalleu la Cultura"

Al capdavant de la manifestació de la cultura del dilluns es situarà l’eslògan “No retalleu la cultura” i un manifest de set punts. Independentment d’aquestes pautes donades per les organitzacions convocants, cadascú que hi vagi tindrà les seves raons personals. Jo també tindré les meves.

Jo em manifestaré al carrer per expressar la defensa del “valor públic de la cultura”. Penso que els partits polítics majoritaris d’aquest país estan en retirada en considerar que la cultura te per si mateixa uns valors que son de tots els ciutadans i, per tant, quan estan al poder, han de dedicar-li fons públics pel seu desenvolupament. A partir de la transició a Catalunya i a Espanya la cultura ha estat un objectiu prioritari de País, un objectiu pel bé comú dels ciutadans, d’igual manera que la sanitat o l’educació. Actualment a Catalunya, la cultura i, principalment, la creació artística ja no sembla ser considerada com un bé general i portadora de valors públics. És prova d’aquesta afirmació la reducció progressiva dels pressupostos públics de la cultura, dels més baixos d’Europa (0,8% del pressupost de la Generalitat quan l’estàndard europeu és aproximadament del 2%) i la manca de confiança en ella en aplicar-se-li uns retalls cecs iguals a totes les partides pressupostàries de la Generalitat.

"Jo Dono Valor a les Arts". Campanya en defensa del valor públic de la cultura el Regne Unit

El procés de degradació del suport públic a la cultura no és produeix ara mateix sinó que ha estat gradual. Si en els primers anys posteriors a la transició política espanyola la cultura tenia valor per ella mateixa, posteriorment, en lloc d’aprofundir en aquests valors, es van començar a buscar d’altres instrumentals per justificar el seu suport públic. En aplicar aquests nous és on penso va començar el procés de banalització dels continguts culturals que ara mateix estem patint en la seva més crua realitat. D’aquesta manera, a partir dels 90 ja era obvi per part de la classe política que a la cultura se li havia de donar suport per que era font de riquesa econòmica. Així, la prioritat va passar a les industries culturals i al % d’aportació al PIB. La mercantilització de la cultura es va obrir pas i es va instal.lar. En tot això, el President Maragall va intentar tallar amb aquesta dinàmica però Montilla i el seu govern ràpidament van redreçar-la.

De Evru, per NO retalleu la Cultura

En arribar la crisi i els postulats neoliberals han quedat fermament assentats a les polítiques públiques d’Europa i Espanya, ja no es busquen nous arguments, simplement la cultura ja no interessa i s’ha d’anar reduint l’aportació pública. Sense valorar la seva fragilitat, la baixa dependència dels pressupostos públics i la necessitat per la subsistència d’un país i d’una ciutadania preparada per abordar els reptes de la seva vida personal i en comunitat, la cultura es retalla, obrint pas a una major dependència de les lleis purament mercantils. D’altra banda, tampoc s’està fent cap esforç per part de les administracions públiques per fer factible l’accés de fons privats als sectors culturals i a organitzacions sense afany de lucre, tot canviant el model de finançament en la línia dels països anglosaxons.

En definitiva, tinc raons per anar a la manifestació del dia 21 de març. Penso que la cultura te valors propis pels quals les administracions públiques li han de donar suport amb pressupostos dignes. Malauradament, veig que avui aquest suport està sota amenaça i em fa pensar que aquest país pot tornar als moments més foscos de la seva història.

El sistema generalitzat a països com el Regne Unit, Holanda o Alemanya per l’accés a càrrecs de direcció de teatres, festivals i companyies nacionals que reben finançament majoritàriament públic son els concursos oberts. Aquests es realitzen en base a projectes, avaluats per jurats independents i seguint uns protocols perfectament establerts en els que la igualtat d’oportunitats i la transparència són els seus principals ingredients.

Malauradament a Catalunya aquest no és el sistema habitual. El que ha estat normal i assumit per gairebé tothom és que la direcció dels centres artístics públics és nomenada pel polític al càrrec de cultura i destituïda quan hi ha un canvi de partit en el poder. La gestió i decisions principals dels centres culturals depenen de les voluntats polítiques i les direccions son triades unilateralment sense fer públic el projecte ni, en la majoria dels casos, haver-se contrastat els mèrits ni les capacitats de les persones escollides. Així, és raonable sospitar que la persona elegida serà lleial a qui li ha proporcionat el càrrec. En definitiva, els criteris culturals i artístics independents que se li suposen queden desdibuixats per la seva dependència política.

Bé, tot això va sent historia. La redacció del “Codi de Bones Pràctiques en els Museus i Centres d’Art” va obrir una porta pel canvi. Ha inspirat iniciatives institucionals i ha propiciat d’altres puntuals que, amb més o menys rigor, han creat precedents i han obert el debat. D’una banda el Ministerio de Cultura del Govern espanyol va aprovar al Setembre de 2007 el “Plan de Modernización de Instituciones Culturales”. D’aquest es desprèn la convocatòria de concursos públics per la direcció de la “Compañía Nacional de Danza” y de la “Compañía Nacional de Teatro Clásico”. A Catalunya es va convocar concurs per la direcció del Grec, i poca cosa més. En un sentit contrari, aquest dies s’han nomenat directors de la Fira de Tàrrega i del Palau de la Música sense haver cap traça de convocatòria pública. Que farà el nou govern d’en Mas? avui, una incògnita.

Darrerament he analitzat amb la “Red Española de Teatros Públicos” els models de gestió d’espais escènics internacionals. Ens ha seduït a tots el sistema holandes en el seu conjunt i, particularment, com ha evolucionat de manera consensuada amb les estructures polítiques cap a models de gestió més democràtics i eficients. Aquí tenim un camí; nosaltres hem de fer el nostre però, caldrà no perdre de vista l’experiència d’altres que s’han trobat en situacions similars i han sabut tirar endavant traient el màxim profit del seu valuós capital humà.

El nou Conseller de Cultura Ferran Mascarell

La veritat es que el nomenament de Ferran Mascarell com a Conseller de Cultura de la Generalitat m’ha tornat a despertar vells dubtes sobre el meu treball en aquest complex món de la cultura. De cop ha trontollat la meva apreciada coherència  que no simpatitza amb conceptes com pragmatisme, realisme o instrumentalització, ja que en el moment que va sortir el seu nom com a Conseller el primer que vaig pensar (pragmàtica i realísticament) “dons serà el millor d’entre tots els que poden accedir a aquest càrrec”.

Però, es que aquest intent de ser coherent en la gestió de la cultura (m’imagino que com a Mascarell) em desafia a diari. Contínuament utilitzo els valors instrumentals de les arts per argumentar la necessitat de polítiques culturals. Aquests, tant aptes per a ideologies conservadors com a progressistes representen uns mínims al quals encara no hem arribat, per exemple: la creativitat i la innovació artística com a font de desenvolupament (Richard Florida dixit); la cohesió social a partir de les arts (model anglosaxó) o la distancia (arm’s lenght) entre la cultura i la política (també model anglosaxó). Però, potser no deixa de ser una pantalla ….. on son aquests objectius més ambiciosos per a una persona que es considera progressista i d’esquerres?

Entre el cor i la rao, o simplement oportunisme?

No sé si Mascarell ha tingut en compte aquests dubtes alhora de canviar de companys polítics. Ell ha defensat una transversalitat de la gestió de la cultura molt acceptable per gran part dels grups polítics del Parlament. Així, crec que Mascarell per aquests objectius de política cultural és una persona preparada, a més és una persona dialogant i poc sectària. Espero que li vagi molt bé. Però jo encara segueixo enrocat: hi ha ideologia a la gestió de la cultura i a les polítiques culturals? o això ja és un tema passat de moda? hi ha polítiques culturals d’esquerres i de dretes?

Be creative my friend !!

Que li demanaria a Mascarell? Doncs, que doni suport als creadors tant o més que a les industries (d’aquestes millor que s’ocupi el Departament d’Industria i Comerç, no?); que cuidi especialment als creadors que aporten noves visions del món actual a partir del seu art; que cedeixi al CoNCA pressupost i competències per fer-ho possible; que defensi una cultura moderna i contemporània, oberta i diversa; que pensi en les arts com a eina educativa per desenvolupar els potencials de les persones i no com assignatures del currículum; que doni suport a una cultura per a tothom i no només pels de sempre; que pensi que internacionalitzar és planificar, treballar poc a poc, que no s’internacionalitzen les institucions si no els artistes, operadors culturals, les obres i els projectes; tampoc, que no s’internacionalitza la cultura “més bella de totes les que es fan i es desfan” si no que son les idees i obres de persones; que pensi que hi ha una nova manera d’entendre la cultura i les arts i que els vells paradigmes culturals han canviant; que els seus contenidors culturals ara serveixen de ben poc en aquest nou paradigma; i, per acabar, que compti amb tothom sense sectarisme, que aquest país no s’ho pot permetre, si no, es quedaran tots sols, com sempre, “els de sempre”.

Us deixo aquesta cançó de Nadal per recordar que John Lennon ens va deixar ja fa 30 anys. Un artista honest i preocupat pel món que l’envoltava.